Petites conclusions (Article de la setmana del 26 de novembre al 2 de desembre

Realment no tenia res previst. Ja em tocava posar-mi però no em sortia res de res. Fruit de la mateixa situació, vaig decidir tancar la porta de casa i sortir a passejar a veure que hi trobava; a observar el poble, la gent, els moviments... Que s’hi feia. El dia? Qualsevol; l’hora? cap a mitja tarda. Poca gent al poble però la que veia, concentrada en un punt de la plaça vella.
Una munió de gent, de famílies, de nens i nenes, d’avies i tiets i parentela general s’aplegaven a la porta del Teatre Auditori. Vaig rumiar i treure’n la conclusió que deurien venir a veure un espectacle infantil. Un d’aquests espectacles que mensualment fa Cultura.
Doncs escolteu, allà passejant mig ensopit em vaig alegrar que al nostre poble es fessin aquestes coses. Si d’activitats n’hi ha per totes les edats, perquè no també per els més menuts? Una programació infantil, teatral, en català i de qualitat. Força bé... passa que si mirava de reüll cap a Cerdanyola del Vallès, m’agafaven les enveges sanes d’aquells que tenen una programació infantil molt més consolidada amb exemples com les antigues Mostres Rialles.
Deixo enrera la multitud i no em trobo res. Ningú. Passejo per un poble mig mort, dormitori però d’aquells que dorm. Només al girar la cantonada em trobo 3 persones; un adult i dos petits. Enganxen cartells. No m’és molt difícil identificar el motiu de l’acció; al centre del cartell i ben gran es llegeix la paraula: BOXEO. Cartells molt vistosos i cridaners per un poble com Ripollet que, sembla que comença a tenir força tradició i bona acceptació en el món del Boxeig. Llàstima que a mi no m’agradi mostrar la violència com a espectacle. Com sortint d’entre l’aburriment, em va ser imposible recorrer a la comparació en quant a les diferents situacions dels més petits que havia vist en aquell petit passeig estéril.

El “centru” del poble (article de la setmana del 19 al 25 de novembre)

La remodelació del centre del nostre poble dóna avui en dia molt a parlar. Tant i tant que, fixeu-vos si dóna per parlar que allò que s’ha remodelat és el mercat i, quin lloc més idoni que el mercat municipal per trobar-te a tothom, per fer safareig, per comentar la jugada d’aquí i d’allà per xerrar de tot i tots...
Amb aquesta remodelació s’hi ha afegit un nou element que no és altre que el nou i flamant supermercat de moda. Quin èxit que ha tingut tu! Vas a comprar per allà i veus que la meitat del poble hi treballa, i l’altre meitat t’he la trobes comprant... doncs ja m’explicaràs. Si voleu anar per feina no hi aneu, ja que us hi estareu dos hores xerrant.
Xerrant, xerrant continuem fent-ho intentant esbrinar el perquè d’aquest èxit. La formula d’incorporar un petit hipermercat al costat dels mercats tradicionals per fer una empenta econòmica em sembla molt enriquidor i encertat ara bé, no crec que l’empresa que gestiona l’hipermercat hagui de vendre productes frescos és a dir, productes que fan la competència ditrecte a la plaça tradicional. Al meu entendre, ha de ser un complement al mercat de productes frescos i no una cursa per veure qui ofereix el fresc més bo i bé de preu: que per això ja tenim el mercat. Tot i això, i en confiança... no hi ha ni punt de comparació ni de preu, ni de qualitat, ni de tracte humà, ni de confiança entre un i altre.
Tot plegat però, és una ajuda al comerç local que em sembla prou bé. Ara també, n’hi ha per llogar-hi cadires de com s’ha gestionat. Passat només uns mesos, ja hi ha obres de reparació de llambordins aixecats a la plaça, pilons de la llum malgirbats, ferro robellat per no parlar d’escales que no porten enlloc, però com diria algú: Senyors això és Ripollet!

Els que en fan 50! (Article de la setmana del 12 al 16 de novembre)

De tant en tant a la Revista apareixen anuncis sobre la Festa dels 50 anys. D’entrada no tenia ni idea de que si feia i qui la organitzava; més aviat no entenia res de res. Tots els que fan 50 anys a Ripollet estan convidats a una festa? Qui la monta? Quan i on? Moltes qüestions em venien al cap fins que al final vaig acabar preguntant que era allò.
Renoi quan m’ho van explicar, gairebé no m’ho podia creure. Resulta que, gent que enguany faria els 50, s’autoorganitza per montar un esdeveniment amb els veïns i veïnes del poble que tinguessin ganes de celebrar-ho i evidentment en fecin la cinquantena.
Arran d’això, una de les meves preguntes fou: - La gent que ho prepara i munta l’esdeveniment sempre son gent diferent, perquè ningú compleix 50 anys dos cops a la vida. Per tant, sempre hi ha gent disposada a preparar aquesta efemèride? Em vaig quedar parat de la gent que de manera voluntària any rere any desenvolupa aquesta tasca.
Segurament hi haurà gent que pensarà que tan sols és una festa, un sopar entre amics on s’ho passen bé ells i ja n’hi ha prou. Pel contrari, he intentat veure aquest tema des d’una altre prisma. Jo i veig altruisme, valor humà, fraternitat, bon veinatge, desenvolupament comunitari, autogestió i molt bon rotllo a l’assumpte. Preparar, muntar, fer la festa i després recordar els grans moments... tot un procés que fa créixer a les persones i les fa sentir ben vives.
És complicat veure exemples tant positius com aquests i crec que calia comentar-los perquè tots els veïns i veïnes del poble ho sapiguem. Així que ja ho sabem, si aquest any o en propers anys feu la cinquantena, tenim la oportunitat de celebrar-ho tots plegats.

Felicitats per l’aniversari i que en siguin molts més (De festes i d’anys, es clar!)

El “Gil” (article de la setmana del 29 d'octubre al 2 de novembre)

Si féssim un estudi al nostre poble sobre quins establiments són dels més nombrosos, la resposta seria clara i contundent: Bars i caixes d’estalvi. No ens podem queixar, tenim on anar a treure els nostres diners i on anar a gastar-los. Bromes sense sentit a part, cada bar és un món. La seva gent, el seu menjar, el seu tarannà, els seus horaris, els seus amos... Podriem destacar-ne molts d’emblemàtics que han existit i encara existeixen, de populars i de concorreguts. La història però, és que fa un temps que un d’aquests bars que nodreixen l’estadística ripolletenca ens ha deixat i per tant m’obliga a parlar-hi. Molts dels lectors ja sabran de quin bar es tracta. Parlem del “Bar Gil”: d’aquell bar tant entranyable del carrer Calvari, al costat de la ferreteria.
Per mi, aquell bar (i sent sincer, tampoc hi havia anat gaire sovint) sempre va tenir una esencia especial. Sempre el vaig considerar un autèntic bar de poble. L’ambient de la gent del poble de tota la vida, el català com a llengua vehicular, la fusta ben cuidada, el diari de Sabadell (això si que és fer comarca!) l’esportiu i el normal, el tracte humà dels amos, la tranquilitat de poder fer un café escoltant el fil musical a un to correcte, sempre net, sempre polit... tothom hi fumava però sempre hi feia bona olor. Quins menús casolans! Oh! Anar a dinar allà era gairebé com anar a dinar a ca la iaia on sempre tot estava tant i tant bo. Res car, tot ajustat a la vida actual. Només una qüestió i que serveixi a tall d’exemple: Si molts dels mestres del “Lluís Companys” es desplaçaven fins allà per fer un mos, no seria per casualitat. Tot era sincronitzat i adaptat a l’ocasió: Al matí els cafès, al migdia els menús, cap a mitja tarda la partideta de cartes... quin ambient!
Crec que al llarg d’aquests anys, aquest espai ha estat tota una entitat, tota una força viva ella mateixa, un espai útil i necessari al poble i que ara deixa una vacant.
Bé, de fet no només el planyo jo al “Gil”. L’altre dia parlava amb el dissenyador de la Revista i em comentava el mateix. Quina gran pèrdua per Ripollet, Quin gran espai que queda sense cobrir...
Ja ho veieu que aquestes minses i humils ratlles són a temps passat perquè ara ja fa uns mesos que els amos van pendre la determinació de tancar. En desconec les causes. Siguin les que siguin però crec que calia fel-s’hi saber aquesta petita tasca que han anat fent al llarg dels anys que no ha estat altre que fer poble, fer comarca i fer país!

Un cafè si us plau! (Ah! i el diari de Sabadell!)

Les 5 milles nocturnes de Ripollet (article de la setmana del 5 al 11 de novembre)

Enllaçant una vella cursa que, temps enrera feien els nostres veïns de Cerdanyola del Vallès (encara es fa?) i el tema de la setmana passada de la Revista, m’he fet el títol a mesura perquè ja feia temps que volia parlar d’un tema, que d’ençà un periode enrera ja és plenament ripolletenc.
Doncs bé, no cal anar a dormir molt tard els dies entre setmana per veure a grups de persones que van amunt i avall pel poble (sobretot per la Rambla). Son grups de persones que, cap al capvespre (inclús algun dia de negre, negre nit) agafen les bambes, moltes energies i van a donar un tomb pel poble amb els seus amics i amigues.
Res no tindria d’especial aquest fet si no es tractés de gent gran i de les hores del vespre de les que estem parlant. Això és el que em va fer parar-hi atenció. Ara no caic quin és el número exacte de persones però... grups de 4, 5, 6 i fins a 10 persones de 60, 70 anys i més, que quan es pon el sol van a fer passejades.
En aquest espai la fan petar entre amics, fan esport i també donen un exemple a tothom del que és portar una vida sana i equilibrada. A diferència dels avis i àvies que van al Patronat d’Esports, ells no depenen de ningú, ni d’horaris, ni de materials per fer l’esport; ells s’ho monten quan volen, com poden i amb qui volen. Intueixo que l’objectiu deu ser, passar una bona estona entre amics mentre es mantenen en forma tant en les activitats dirigides com en les autodidàctiques.
Ara si, en una cosa si que coincideixen amb els grups del PAME i és en la feminització. A les activitats dirigides del Patronat són majoria dones i en aquesta grups de caminades també. Tot i això, dintre els grups se sol veure algun que altre home.
En fi... que maco que és veure a la gent gran fent esport i dinamitzant el poble. Quin empenta i quina trempera!

Com deia algú l’altre dia; jo de gran vull ser com ells!