Petit desastre

Així la podriem calificar; la ventada que dissabte passat ens va afectar a nosaltres a bona part del país.
Ripollet ha patit de valent aquesta inclemència del temps que, segons els experts feia més de 30 anys que no passava. Majoritàriament arbres caiguts, mig caiguts i que en breu hauran de ser retirats per possibles caigudes.
Carrers plens de brossa, branques i trossos d’uralita i teulades; bruts a vessar. Valles publicitàries arrencades i/o doblegades pel màstil com si d’un xiclet es tractessin.
Sembla mentira que el vent pugui fer això. Tant acostumats a tenir-ho sempre tot sota control que, quan la natura s’empipa, ens sorprèn el que és capaç de fer. Sort encara que la nevada de fa unes setmanes no ens va enganxar com aquella que fa unes dècades enrera vam tenir. Hagués estat un gener maleït.
Per veure’n imatges només cal passejar pel poble, entrar a www.ripollet.cat o a http://www.cfripollet.es/ per veure les enormes destrosses que el vent ha provocat al camp de futbol municipal. Un desastre!
Sortir dissabte al carrer era perillós, i ho sé perquè ho vaig ser-hi. Era només qüestió de sort que, d’una revolada et vingués un troç de no se pas que a la cara i t’etzivés una bona fava. Per sort, danys personals a Ripollet en podem comptar pocs.
Passada la tempesta però, caldrà fer balanç de tot plegat i veure quines conseqüències n’ha tingut i de quina manera hi posem remei.
Fora bo que Policia Local i l’Ajuntament ens informessin de tot plegat, de l’estat del poble després la ventada i potser pensar-se en demanar algun tipus d’ajud econòmic a instàncies superiors per tal de minimitzar l’impacte que el vent ha tingut al nostre poble.
Substituir els arbres caiguts tampoc seria una mala pensada.

A les coses pel seu nom!

Ja sabeu que no ho acostumo a saltar-me el guió i volar més amunt de Ripollet; l’ocasió però, s’ho mereix!
Sembla que l’ofensiva Israeliana s’acaba i per fi podrem veure com ha quedat tot plegat. Ha estat un desastre, una lluita desproporcionada i desmesurada. De guerra res de res! De justícia cap ni una, de resposta mesurada ni parlar-ne!
Només quan dos bandos s’enfronten amb les mateixes opcions podrem parlar de guerra. Cal doncs veure els morts d’una banda i de l’altre? Per favor...
El que més m’indigna ara mateix però, no és tant l’atac armat (que també!) com l’atac diplomàtic pel seu cinisme i prepotència.
Qui és aquest Rafael Schutz que diu anomenar-se diplomàtic? Un mil-homes amb aires de grandesa suprema? Aquest tipus, s’ha estat passejant per tot arreu queixant-se, fent-se la víctima, enviant cartes de rebuig a la Generalitat i no se quines històries més. Demana una disculpa i es queixa de de l’actitud violènta dels catalans i la Generalitat. Però tu que t’has pensat que ets per venir a casa nostra a dir el que hem de fer? Que et molesten els centenars de milers de persones que vam anar a la manifestació de Barcelona? Et molesta que un conseller de l’Interior vagi a una manifestació? Doncs la realitat a casa nostra és aquesta! I, no val desviar l’atenció en una pistola d’un manifestant que no sabia que estava en un acte per la pau i amb la qual jo n’estic totalment en contra, com també n’estic dels puntuals actes violents succeits a Barcelona.
Va home va, quin és aquest cinisme? Voleu amagar la vostra violència amb la nostra? O, es que a cas podrem fer el contrari i anar nosaltres a Israel a dir el que pensem sense que ens passes res? Potser no ens deixarien ni passar.
Ës a dir, que a les coses pel seu nom!

Montcada dóna el primer pas

Ja fa temps que s’en parla de la qüestió dels horts del Riu Ripoll. Tots els horts que, més o menys del pont de la Ferreria fins gairebé el Poliesportiu tenyeixen de verd la llera del Ripoll al pas per Ripollet.
Són horts que es troben a la llera, a la zona de servitud o a la zona de policia, com se li vulgui dir. Són horts a-legals (curiosa paraula), no regulats administrativament, autogestionats i que van passant en negre, de mà en mà.
És un dels primers espais que veiem a l’entrar i sota les meves ulleres, la impressió no és molt bona. Deixant de banda el perill que suposen les riuades per les persones que i treballen i els taps de brossa que es poden originar arran de les canyes i demés.
D’altra banda entenc que aquest espai serveix per a moltes persones, majoritàriament gent gran per tenir el seu tros; conrear-lo, passar l’estona, distreur’es i fer-la petar. Esdevé doncs una espècie de teràpia. I aquí és quan em sorgeix el dilema moral. On posicionar-me?
Montcada ho té clar i les màquines ja han començat. Tota la llera que pertany al seu municipi està neta d’horts i plantes. Si més no, així es veu passant fent una caminadeta per allí.
Potser s’han anima’t a fer un passeig amb gespa com té el Besós a l’alçada de Torre Baró.
Us imagineu poder anar de Ripollet al mar fent una passejada sobre gespa o pedalejant una bicicleta?
Altre tema seria el problema que hem amagat però no solucionat. Els horts i la seva gent. Podriem habilitar més espai dins Ripollet per fer horts municipals?
De moment però a Ripollet, tot seguirà igual.

Estampes de Ripollet

Ripollet dóna molt de si. Ell mateix s’estira i crea situacions i estampes dignes de comentar. Algunes que fan riure, altres reflexionar i d’altres més aviat...
- Estampa número 1 La recollida: Dos avis amb un bastó a la mà cadascú etzivant cops a una olivera d’un carrer per fer caure les olives. Qui sap si en sortirà bon oli Made in Ripo.
- Estampa número 2, La confusió: Una dona d’avançada edat passeja pel casc antic amb un tros de tela negre que li cobreix el cap: Musulmana? Mmmm... No! una monja d’hàbit negre de les que ja no s’en veuen.
- Estampa número 3 La barreja: Perquè tenim valles grogues d’obra de l’Ajuntament Mataró? I papereres de l’Ajuntament de Barcelona?
- Estampa número 4 El sense sentit: Ripollet fou poble de vinya. Arrencaren tota la vinya dels pagesos per fer-hi pisos. Ara, quan volem nosaltres n’hi planten altre cop al Parc dels Pinetons. Us i magineu que els antics pagesos ens la tornesin ara?
- Estampa número 5, El Plafó: Perquè tenim un plafó de publicitat al ben mig de la vorera a la pujada del c/ Padro al davant de l’esglèsia?
- Estampa número 6, Som presumits: Perquè tothom es mira a la porteria 14-16 del c/ de l’Estació, allà al davant de la Creu Roja? Presumits!
- Estampa número 7, Nadal 08: Era curiós veure a tot el jovent ben entrat el matí del dia 1 buscant com desesperats algun lloc per menjar xurros o un crossant. Crec però que la recerca va ser infructuosa.

A tot això, jo, no parava de buscar l’Home dels Nassos. I escolteu, jo el Vaig trobar. Bon any a tothom i moltes forçes per encarar-lo!