La qüestió de sempre

D’ençà que van construir l’autopista per allà fa molts anys, Ripollet vulgui o no hi ha està lligat. Ens passa pel mig i parteix un barri amb la resta de la vila.
La setmana passada llegiem que les obres per inciar el carril VAO, el d’alta ocupació ja estan en marxa i que ben bé ens trigarà 3 anys a estar enllestit.
S’accepta que aquest tram, és el més congestionat i el més utilitzat en quant a cotxes de tot Catalunya. Per això, la proposta d’eixamplar l’autopista des de Ripollet fins a la Capital.
Com sempre, la rodalia acaba revent el que la capital demana. Tot i això, crec que aquesta vegada en podrem treure profit i és que poder arribar a Barcelona amb autobús de manera més rápida i eficient que actualment pot ser altament positiu.
Ara bé, s’em creen nous dubtes. No era a Barcelona i municipis del voltant les que estan fent actuacions per treure els viaductes elevats dels seus carrers? Per antiestètics i per retrògrads? Doncs no ho se... però a la maqueta que sortia a la Revista la setmana passada jo en veia un de viaducte. És aquesta la gran solució? Fins quan? Fins d’aquí 30 anys que entre tots diguem: ostres això s’ha de modificar i per exemple.... fer-ho passar per sota. Pequè es clar.. caldrà dignificar el barri!
I jo em pregunto... i el nostre barri? El del Pont Vell? No cal dignificar-lo? On entra el soterrament en aquesta obra faraónica?
O, es que ens haurem de plantejar formar part de barcelona perquè ens facin cas?

La segona promoció

La vivenda és un problema. Un problema, una necessitat i un dret. Per més que s’estigui en crisi, la gent continua tenint la necessitat de viure sota un sostre, els joves d’enmancipar-se i els pares de tornar a la vida tranquila de parella.
L’administració tal i com s’entèn a l’estat del benestar, ha de vetllar, intervenir i incentivar politíques per tal de facilitar l’accés a aquest dret. I així ho està fent, fa temps amb la primera promoció de HPO i ara amb la segona promoció.
Alguna cosa però no acaba de funcionar i és que el poble en va ple. Com pot ser que a la 1a promoció i haguessin bufetades per agafar un pis i ara, a la 2a promoció en prou feines s’arriba a una quarta part dels inscrits?
A més a més, la gent que els hi va tocar un pis a la 1a promoció explica la seva experiència i no sempre és positiva. Només cal entrar al blog que han fet unes quantes persones per posar la seva problemàtica en comú.
Això, sumat a que ara, la demanda de pisos de protecció oficial a Riollet ha baixat, hauria de fer reflexionar als qui gestionen tot plegat.
Tot és producte de la crisi com resava l’IMPSOL? Ben segur que ha influit. El que també és cert és que hi han problemes amb els pisos de la 1a promoció i aquí si que la crisi no i té res a veure. Alguna cosa passa doncs i caldria analitzar-la. O, és que els governants faran com sempre... amagar el cap sota l’ala i mira... qui dia passa any empeny?

Soc agnòstic, pregunta’m el perquè!

Així, amb aquesta frase però canviant el mot “agnòstic” pel mot “cristià” resaven unes pancartes portades per una cinquantena de persones en manifestació alegre aquest dissabte a la tarda per tota la vil·la.
Sortia jo de casa i m’els vaig trobar de cara. Gent que venien d’una associació del c/ Maragall, cristiana i que fent ús de la seva llibertat d’expressió sortia al carrer a cantar, cridar i resar els seus pensaments acompanyats fins i tot d’una guitarra.
Val a dir que em vaig quedar molt sorprès. No és gaire normal trobar-te a Ripollet amb aquest tipus de manifestacions. Vaja... sortir de casa i escoltar a crits: CRISTO, CRISTO!!... com que acollona una mica.
Escric sobre això perquè em va captar l’atenció. Tant que, al passar la marxa pel meu costat una dona s’em va apropar i em va dir: “Dios te ama” i és clar, per dins vaig pensar: Ostres quina por!
Estem en un moment que sembla que toca exterioritzar les creences religioses, aferrar-se a elles, tornar a posar la religió al carrer, als espais públics i a la vida diaria. Si no és per mitjà de campanyes als busos, és penjant-se un cartell fet a mà on digui : “soc cristià pregunta’m perquè”
I això, com a agnòstic no ho acabo d’entendre. No perquè sigui la cristiana, no m’agradaria trobar-me cap altre religió fent el mateix. Soc de l’humil parer que la religió es personal, lliure i variada però sobretot personal. És una opció de cadascú, un acte de fe que cadascú ha d’explorar i practicar però com a opció personal de cada individu.
Mmmmm... tot i que diuen que el futbol també és una religió (o l’opi del poble) i d’això,anem ben plens els diumenges...

Va per tu

Hi ha persones que passen per la vida fent molta feina i amb una total discreció. N’hi ha que han fet ben poques coses, però no paren de ventar-se’n. Són els llepes, els arribistes. Sovint els trobareu ocupant ben ufanosos càrrecs de responsabilitat. No és el cas del personatge al què avui vull dedicar aquesta secció: l’Antoni Espuny, malauradament traspassat recentment massa aviat. El Toni era d’aquelles persones discretes, que feia molta feina, però no per a mostrar-la a ningú, sinó per responsabilitat. Treballador infatigable i també meticulós i volent estar ben informat de tot allò que tocava. Amant de la lectura i els viatges. Amic dels seus amics, interessat sempre per allò que passava als altres, abans que el que li passava a ell mateix. El que avui vull destacar és tota aquella feina que ha fet per millorar el nostre poble. De jove va participar en la recuperació dels esplais i de la memòria històrica local. Ja més gran es va implicar profundament en els moviments socials de Ripollet, especialment els del món de l’ensenyament. A ell, i d’altres, els devem la creació de la Coordinadora de l’Ensenyament Públic, estament cabdal per a aconseguir equipaments com l’Institut de Can Mas, fruit d’una llarga lluita popular, que el Toni, amb altres persones, va encapçalar. Sense ell ara no gaudiríem d’aquest institut i la situació de l’ensenyament secundari obligatori a la nostra Vila s’hauria complicat d’allò més durant anys. Mai va demanar reconeixement per la feina feta, però se’l mereix. Sense ell no hauria estat possible, malgrat que hi va haver moltes persones que van empènyer, sense les quals no s’hagués aconseguit, ell va ser dels que ho van encapçalar, hi van posar la cara, i moltes hores del seu temps lliure.

Com era Carnaval o Carnestoltes?

Doncs com a vostés els hi agradi. Originàriament als Països Catalans el Terme Carnestoltes és l’utilitzat i no vol dir res més que “Carnes Tollitas” en llatí, és a dir: poder menjar carn abans de quaresma. Carnaval vé de l’italià carnavale i antigament carnelevare, és a dir abstenir-se de carn.
Això pel gran gruix del poble ja ha passat a millor vida i ara afrontem el Carnestoltes com una festa popular, una festa de cohesió social, de dinamització del poble i on, per un dia, tothom deixa la vergonya a casa i transgredeix el més elemental de les normes.
Aquí a Ripollet no llençem tomàquets com a Vilanova o pengem un ruc com a Solsona però tenim una bona colla de gent que surt a la rua faci fred o faci calor. Unes comparses d’allò més originals que fan del Carnestoltes a Ripollet, una festa tant guarnida com el Sant Antoni Abat o els Reis, i pel que sembla, fins i tot aquest any n’hi haurà més gent que desfilarà i amb més comparses.
Sembla ser que els premis econòmics es repartiran entre tots els participats i també a sortejar fins 8 equips de música. Això és una bona iniciativa, ja que ajudes a tothom de la mateixa manera i també t’evites aquells petits malentesos a l’hora de donar premis.
I escolteu tu!, si després de tot plegat encara teniu més ganes de xerinola, tenim el ball de festa i cap a la mitjanit l’inici de la marxa jove pels més marxosos.
I, ja sabeu.. després de Carnaval... 40 dies de bondat.

Un barri en moviment

M’arriba a les mans la nova revista “C+ Ripollet Notíces” editada per l’Ajuntament i que té per objectiu divulgar el Projecte d’Intervenció Integral al Barri de Can Mas. Me la fullejo.
Trobo força bé el que s’hi diu i les actuacions que s’hi volen fer. Un Centre Cívic al parc Primer de Maig, la transformació del carrer Sant Jaume, accecibilitat al barri, renovació del Parc Rizal i Primer de Maig. Són aquestes obres que ja calia fer. Benvinguts són aquests diners de la Generalitat que, sembla que per una vegada veiem els nostres impostos transformats amb accions tangibles.
Caldrà fer-ho bé. Fer-ho amb el barri i sobretot mantenir-ho. No val a badar, fer obres faraòniques i després tornar a deixar al barri de la mà de Déu. El canvi urbanístic ha d’anar de la mà del social, del cultural... cal mimar el barri.
La qüestió bilingüe de la revista C+ però, no l’acabo d’entendre. No saben català els nostres veïns de Can Mas? Creiem que no són prou espavilats per saber català i els hi diem... tranquils, aquests només tenen capacitat per saber una llengua?. És que no es llegueix la Revista de Ripollet a Can Mas? Crec que si i ho se de bona tinta. Normalitzem-ho home!
Passejo amb la família els diumenges a la tarda i percebo dos tipus de rambles. La rambla a l’alçada del Centre Cultural res té a veure amb la rambla de Can Mas. Allà baix, veus nens ocupant l’asfant; jugant, corrent, amagant-se, amb bicicleta, molta més gent passejant i fent-la petar... la gent allà baix necessita baixar més al carrer i se’l fa seu. Això és macu però també és un indicador de com respira el barri. Cal potser més activitat de carrer tant per menuts com per adults. No seria bo potenciar més encara el teatre al carrer, un espectacle infantil, concerts de tarda... més activitats culturals. Canvi cultural acompanyat de canvi social, canvi de fisonomia física... canvi i sobretot mantenir en un futur aquest canvi.

Pagant Sant Pere canta!

El blau torna a estar de moda aquesta primavera que entra i ara l’Ajuntament en vol pintar els carrers del centre. Els hi sembla que el ciment quedarà més bufó.
A mi la sola ideia de col·locar zones blaves a Ripollet em posa la “Gallina de piel” com deia aquell entrenador. I, no és pas una idea nova; aquest tema ja el va plantejar l’any 2000 un antic membre del PSC en aquella època instal·lat a la regidoria de Comerç.
Ben segur que els promotors deuen esgrimir frases com: “És que són l’únic poble del Vallès que no té zones blaves”, “és que ajudarà a descongestionar l’aparcament”, “és que el problema de l’aparcament és endèmic a Ripollet”, “ajudarà al comerç local”...
I jo i estic d’acord. Ajudarà. Però, a canvi de que? De pagar. És una espècie de: “Tu paga! després aparca i no tindras cap problema, entesos?”
És evident que a Ripollet existeix el problema de la mobilitat i l’aparcament, però el centre era una zona d’alt nivell de complicació respecte al parking? Crec que hi han zones molt més compicades: Pont Vell o Can Mas per exemple. Trobar lloc al centre és de dificultat mitjana; trobar-lo a Can Mas... impossible.
Em pregunto doncs, a qui soluciona aquesta zona blava? Als veïns o a la gent que ve al centre a comprar i marxa? Em prgunto on deixaran els veïns del centre el seu cotxe? Hauran de pagar cada dia per deixar-lo? No és això un greuge comparatiu?
El fet de tenir un parking al centre del poble és una oportunitat molt interessant que actualment no acaba de quallar. Per què? No s’en poden fer més de parkings soterrats? Al Carrer Maragall? No es podria fer un control més exhaustiu dels cotxes que s’hi passen mesos i mesos ocupant espai de parking? I els cotxes que es posen en venda; no és això una pràctica no permesa? Perquè no s’hi actua més en aquest sentit? On aniran a parar els diners que es recaudin? La gent vol aquesta solució?

Petit desastre

Així la podriem calificar; la ventada que dissabte passat ens va afectar a nosaltres a bona part del país.
Ripollet ha patit de valent aquesta inclemència del temps que, segons els experts feia més de 30 anys que no passava. Majoritàriament arbres caiguts, mig caiguts i que en breu hauran de ser retirats per possibles caigudes.
Carrers plens de brossa, branques i trossos d’uralita i teulades; bruts a vessar. Valles publicitàries arrencades i/o doblegades pel màstil com si d’un xiclet es tractessin.
Sembla mentira que el vent pugui fer això. Tant acostumats a tenir-ho sempre tot sota control que, quan la natura s’empipa, ens sorprèn el que és capaç de fer. Sort encara que la nevada de fa unes setmanes no ens va enganxar com aquella que fa unes dècades enrera vam tenir. Hagués estat un gener maleït.
Per veure’n imatges només cal passejar pel poble, entrar a www.ripollet.cat o a http://www.cfripollet.es/ per veure les enormes destrosses que el vent ha provocat al camp de futbol municipal. Un desastre!
Sortir dissabte al carrer era perillós, i ho sé perquè ho vaig ser-hi. Era només qüestió de sort que, d’una revolada et vingués un troç de no se pas que a la cara i t’etzivés una bona fava. Per sort, danys personals a Ripollet en podem comptar pocs.
Passada la tempesta però, caldrà fer balanç de tot plegat i veure quines conseqüències n’ha tingut i de quina manera hi posem remei.
Fora bo que Policia Local i l’Ajuntament ens informessin de tot plegat, de l’estat del poble després la ventada i potser pensar-se en demanar algun tipus d’ajud econòmic a instàncies superiors per tal de minimitzar l’impacte que el vent ha tingut al nostre poble.
Substituir els arbres caiguts tampoc seria una mala pensada.

A les coses pel seu nom!

Ja sabeu que no ho acostumo a saltar-me el guió i volar més amunt de Ripollet; l’ocasió però, s’ho mereix!
Sembla que l’ofensiva Israeliana s’acaba i per fi podrem veure com ha quedat tot plegat. Ha estat un desastre, una lluita desproporcionada i desmesurada. De guerra res de res! De justícia cap ni una, de resposta mesurada ni parlar-ne!
Només quan dos bandos s’enfronten amb les mateixes opcions podrem parlar de guerra. Cal doncs veure els morts d’una banda i de l’altre? Per favor...
El que més m’indigna ara mateix però, no és tant l’atac armat (que també!) com l’atac diplomàtic pel seu cinisme i prepotència.
Qui és aquest Rafael Schutz que diu anomenar-se diplomàtic? Un mil-homes amb aires de grandesa suprema? Aquest tipus, s’ha estat passejant per tot arreu queixant-se, fent-se la víctima, enviant cartes de rebuig a la Generalitat i no se quines històries més. Demana una disculpa i es queixa de de l’actitud violènta dels catalans i la Generalitat. Però tu que t’has pensat que ets per venir a casa nostra a dir el que hem de fer? Que et molesten els centenars de milers de persones que vam anar a la manifestació de Barcelona? Et molesta que un conseller de l’Interior vagi a una manifestació? Doncs la realitat a casa nostra és aquesta! I, no val desviar l’atenció en una pistola d’un manifestant que no sabia que estava en un acte per la pau i amb la qual jo n’estic totalment en contra, com també n’estic dels puntuals actes violents succeits a Barcelona.
Va home va, quin és aquest cinisme? Voleu amagar la vostra violència amb la nostra? O, es que a cas podrem fer el contrari i anar nosaltres a Israel a dir el que pensem sense que ens passes res? Potser no ens deixarien ni passar.
Ës a dir, que a les coses pel seu nom!

Montcada dóna el primer pas

Ja fa temps que s’en parla de la qüestió dels horts del Riu Ripoll. Tots els horts que, més o menys del pont de la Ferreria fins gairebé el Poliesportiu tenyeixen de verd la llera del Ripoll al pas per Ripollet.
Són horts que es troben a la llera, a la zona de servitud o a la zona de policia, com se li vulgui dir. Són horts a-legals (curiosa paraula), no regulats administrativament, autogestionats i que van passant en negre, de mà en mà.
És un dels primers espais que veiem a l’entrar i sota les meves ulleres, la impressió no és molt bona. Deixant de banda el perill que suposen les riuades per les persones que i treballen i els taps de brossa que es poden originar arran de les canyes i demés.
D’altra banda entenc que aquest espai serveix per a moltes persones, majoritàriament gent gran per tenir el seu tros; conrear-lo, passar l’estona, distreur’es i fer-la petar. Esdevé doncs una espècie de teràpia. I aquí és quan em sorgeix el dilema moral. On posicionar-me?
Montcada ho té clar i les màquines ja han començat. Tota la llera que pertany al seu municipi està neta d’horts i plantes. Si més no, així es veu passant fent una caminadeta per allí.
Potser s’han anima’t a fer un passeig amb gespa com té el Besós a l’alçada de Torre Baró.
Us imagineu poder anar de Ripollet al mar fent una passejada sobre gespa o pedalejant una bicicleta?
Altre tema seria el problema que hem amagat però no solucionat. Els horts i la seva gent. Podriem habilitar més espai dins Ripollet per fer horts municipals?
De moment però a Ripollet, tot seguirà igual.