Soc agnòstic, pregunta’m el perquè!

Així, amb aquesta frase però canviant el mot “agnòstic” pel mot “cristià” resaven unes pancartes portades per una cinquantena de persones en manifestació alegre aquest dissabte a la tarda per tota la vil·la.
Sortia jo de casa i m’els vaig trobar de cara. Gent que venien d’una associació del c/ Maragall, cristiana i que fent ús de la seva llibertat d’expressió sortia al carrer a cantar, cridar i resar els seus pensaments acompanyats fins i tot d’una guitarra.
Val a dir que em vaig quedar molt sorprès. No és gaire normal trobar-te a Ripollet amb aquest tipus de manifestacions. Vaja... sortir de casa i escoltar a crits: CRISTO, CRISTO!!... com que acollona una mica.
Escric sobre això perquè em va captar l’atenció. Tant que, al passar la marxa pel meu costat una dona s’em va apropar i em va dir: “Dios te ama” i és clar, per dins vaig pensar: Ostres quina por!
Estem en un moment que sembla que toca exterioritzar les creences religioses, aferrar-se a elles, tornar a posar la religió al carrer, als espais públics i a la vida diaria. Si no és per mitjà de campanyes als busos, és penjant-se un cartell fet a mà on digui : “soc cristià pregunta’m perquè”
I això, com a agnòstic no ho acabo d’entendre. No perquè sigui la cristiana, no m’agradaria trobar-me cap altre religió fent el mateix. Soc de l’humil parer que la religió es personal, lliure i variada però sobretot personal. És una opció de cadascú, un acte de fe que cadascú ha d’explorar i practicar però com a opció personal de cada individu.
Mmmmm... tot i que diuen que el futbol també és una religió (o l’opi del poble) i d’això,anem ben plens els diumenges...