Més "art"

Tornant al tema de la setmana passada, aquell de l'art al carrer, doncs l'altre dia vaig trobar per Ripollet una altre mostra d'aquest art. Potser aquest és més matusser però, reflexa la idea del dibuix amb plantilla, artístic, diferent i amb missatge. L'autor? Qui ho sap! Els destinataris? tots els vianants.

Un adjunto la imatge (i ja em perdonareu per la qualitat)!

Devoció a un sant equivocat (article de la setmana del 21 al 27 de gener)

Aquest diumenge ja està marcat amb rotulador ben gran a tots els calendaris de les cases de Ripollet. Aquest diumenge toquen els “Burrus” com molta gent en diu coloquialment. Si! Sant Antoni Abat ja podria estar content de tot el que si monta en nom seu, més fins i tot que al nostre propi patró que el pobre, passa desapercebut entre tanta festa nadalenca.
I doncs: S’adelanta el partit del Ripo (el Ripollet de Futbol) de diumenge a dissabte per por a que les graderies quedin buides a causa de la desfilada de cavalls (I a sobre amb victoria local), els cavalls realitzen un dels recorreguts més grans que mai s’ha fet a Ripollet en una festa local; ni els reis, ni carnestoltes..., Una gentada surt al carrer a celebrar aquesta diada, el temps acompanya amb anticicló i bones temperatures, hi ha una gran afluència de participants amb els seu bestiar corresponent, la policia local fa una gran tasca pedagògica i informativa a l’hora de treure els cotxes dels carrers del circuit , la impressió de veure que grans són els carrers sense els automòbils i amb els cavalls passant per mig com grans eren els comentaris del locutor de la plaça vella: en va deixar anar alguna de molt bona i, que bé que coneixia a tots els participants.
He trobat a faltar però, més traginers que altres anys. Carros plens fins a besar, grans i llargs: Quina destresa per entomar les corves!
En definitiva, m’agrada molt perquè és una festa molt simple en arrel però molt viscuda, molt maca, molt nostrada. De totes les festes que se celebren al poble, aquesta és de les més antigues: Que si l’estandart està fet amb fil d’or i brodat amb seda, que si els banderer és hom reconegut del poble i persona amb gran estima al món de cavall, que si les famílies de tota la vida del poble surten a desfilar... És bo de preservar-ho en un poble que gairebé ja no ens en queda res d’això. Preservar costums, adaptar-les però sobretot, fer que no es perdin i això en bona part, és el que fa any rere any la Comissió Organitzadora de la Festa de Sant Antoni Abat.

Diumenge d'anticicló al temps i de cavalls a Ripollet! (reflexions)

Ja i tornem! Diumenge i s'acaba el cap de setmana. Demà a treballar com tothom.
Ahir tarda però, em va fer gràcia una situació amb la que em vaig trobar i és que seguint amb el fil de l'article d'aquesta setmana vaig veure impres a un carrer del poble, fet amb plantilla un altre dibuix d'aquests que comentava. Sembla que l'art al carrer no té aturador. En dies posteriors us en posaré una fotografia perquè en veieu l'exemple. Evidentment no té l'habilitat ni el disseny de les fotografies que us mostro (ja que són dibuixos extrets de llibres especialitzats) però arriba a ser una aproximació prou feafent.

D'altra banda, quina corrua de cavalls, carruatges, barrets arrodonits, ponis i demés familiars han desfilat pel poble. Segur que l'artile de la setmana que bé va d'això i intentant no quedant-me en lo superficial sinó escriure els petits detalls que he observat de la diada d'avui.

Ens lleguim divendres a la revista!

Sempre? (article de la setmana del 14 al 20 de gener)

Com es nota que cada vegada més, Ripollet es submergeix en aquesta gran metròpoli al voltant de Barcelona, la gran Barcelona. Si us i fixeu tot va arribant. Primer va arribar la gent de la capital, els embussos de la capital, els coloms de la capital (des de quan hem tingut coloms que no tinguessin pintades les ales a Ripollet?) i ara la seva moda.
De ben segur que passejant pel poble haureu vist més d’un cop, tot de guixades a les parets. Doncs bé, no parlo dels graffits ben fets, ni de “tacs” com solen anomenar-se les firmes (o guixots com anomenem altres) que s’imprimeixen a la paret sinó d’una moda que sota el meu punt de vista és força original: l’art al carrer.
És un art que passa per la transformació de l’entorn, per la irreverència, és novedós, enginyós i aprofita els elements de la ciutat per fer-hi art. A Ripollet tenim 2 exemples ben clars que ja he pogut observar. Un va ser fa força temps en una senyal de tràfic. Algú havia enganxat curosament un cap del CHE al cap de la figura de la senyal de pas de peatons. Quedava clavat!
L’altre amb la que m’he trobat ultimanent és el cap també però d’un noia, a certs passos de peatons amb la paraula “sempre” (recordo que la revista a la secció de fotografia ja ho va mencionar fa temps).
Desconec que vol dir i quin significat té però ho enmarco en aquesta nova onada d’art. Alguns pensaran que només són guixades que enbruten el mobiliari i no puc estar-ne més d’acord; ara bé, la originalitat que li donen a l’espai i la frescura amb que resalten els dibuixos deixa a un servidor esmaperdut.
Exemples gràfics? Evidentment no us els puc donar en aquestes ratlles ara bé, trobareu fotografies del que us estic explicant al blog de la Balconada. Visiteu-lo i comenteu que us han semblat.

Estampes de nadal (article de la setmana del 7 al 13 de gener)

El mossèn tocava les campanes el 26 de desembre dia de Sant Esteve patró gran del poble; els locutoris que al llarg d’aquestes festes sempre han romangut oberts tant el dia de nadal com el dia 1 de gener; l’intensa gama d’olors a marisc arreu per on passessis caminant; el típic Nadal a Tres Bandes a TV3; gent amb tot tipus de regals pel carrer amunt i avall; homes i dones amb cadires amunt i avall per encabir a tota la família el sopar de nadal; xurros el dia 1 al matí per amainar la resaca, galtes vermelles de tants petons tal i com deia en Mc Fly amb la vinyeta de la setmana passada; els mítics pessebres al Centre Cultural i a l’aparador de cals Gorina; aquell home tant llarg i tant mític cantant “Tió Tió caga Tió” al costat d’un tronc la mar de gran; la gentada per veure la cavalcada; caramels que llençen els reis; caramels que reben els reis d’un públic entregat però que no té molt clar qui dóna i qui rep; els escombriaires currantes netejant el carrer el 6 de gener al matí; les novedoses llums de baix consum que enlluernen els carrers; les cutres llums de baix consum que enlluernen els balcons, els lladregots de color vermell que pengen de les finestres; regals que no agraden penjats al eBay i per internet; els embolcalls dels regals als containers, la gent que no Reciclina, gent que si; la roba de diumenge fora de l’armari i el fred que no amaina…

Tió de Nadal! (Article de la setmana del 31 de desembre al 6 de gener)

Diumenge dia 23 de desembre, un dia abans de vigilia de Nadal passejava pel carrer gran del poble i, xino xano vaig tenir l’oportunitat de veure cagar de prop, el Tió més gran de Catalunya. I si no el més gran... dels més grans. Quin gegant per l’amor de Déu. A la vida havia vist una cosa semblant.
El Tió que els nois i noies de l’esplai l’Estel van fer cagar a tots els nens i nenes que si apropaven era de dimensions gegantesques. Encara m’hen faig creus de com podien portar allò amunt i avall?!
Per quants nens va cagar? Per uns 400 o 500 nens? Mare meva quina gentada.
Als meus ulls, vaig trobar molt reconfortant aquell espectacle. En un poble, (i entorns) cada cop més absorvit per una cultura única i on els Pares Noëls fan de les seves als balcons, trobar una escletxa de tradició i a més a més tant espectacular com aquella em va alegrar el matí. I, que bé que Siguem els de Ripollet que tinguem aquest Tió tant gros!
Quina cara de joia posaven els nens i nenes i quina paciència dels organitzadors per encabir a tanta gent i tant ansiosa per poder fer cagar el Tió.
Em va semblar escoltar que aquell diumenge era el que en feia 26 que l’entitat sortia a fer cagar el Tió amb tots els xics i xiques del poble. Això té molt de mèrit, però encara té més mèrit mantenir el somriure del seu gran i colrat Tió al llarg d’aquests anys així també com de la mainada que hi passa any rere any.

A la tarda però, tocava anar a veure el partit...

Les cases del poble (Article de la setmana del 24 al 30 de desembre)

Malauradament, el que ha passat aquesta setmana a Ripollet em va de meravella. M’explico: La setmana passada parlava sobre els paletes, aquells personatges tant peculiars i tant habituals als nostres carrers i voltants. Doncs avui passant pel carrer Calvari m’agradaria parlar sobre el que alguns paletes hi han fet.
Si heu passat pel tros de carrer Calvari entre el carrer de l’Estrella i el Carer Padró, allà, si allà on hi ha la ferreteria, doncs des de sempre hi ha havia hagut tres cases. Ara, hi ha un solar. Les han enderrocat en un tres i no res.
Crec que no m’hi he de ficar en cap dels motius dels propietaris. És una cosa privada i que no cal ni saber ni criticar pero permeteu-me escriure aqueste ratlles des de l’altre banda, la banda que veu que cada dia el poble s’assembla menys a un poble, que cada cop queden menys cases en un carrer tant històric com el del Calvari, que se l’estan menjant... que s’estan menjant la nostra història... Talment com si el nostre imaginari físic col·lectiu s’anés enderrocant mica en mica. Allò que teniem com el nostre poble es va transformant poc a poc en una altre poble, ciutat, urbe, area metropolitana...
D’aquell petit racó de poble hi recordo i no farà gaire un avi que s’hi posava a fora, palplantat allà la porta, fent gala de la típica tradició ripolletenca i mediterrànea de sortir al carrer, de fer fer-la petar amb els veïns, de fer-se el carrer seu, de la gent. Això s’està perdent com també s’estan perdent llurs cases.
També recordo l’estructura física de les cases. Cases petites però en consonància amb la història i la resta d’edificacions del carrer. Allò que s’en diu harmonia en el paisatge. De ben segur que allà hi faran un bloc “d’estil antic” tot respectant el Pla del Casc Antic.
- Quina pena -comentava una dona al passar!-

L’obra del teatre (Article de la setmana del 17 al 23 de desembre)

Al llarg de tots aquests anys he pogut anar observant les diferents dinàmiques que arrossenguen els paletes, manobres o obrers de la construcció tant se val com els volguem anomenar.
Que consti que no m’agraden els clitxes preconcebuts dels diferents col·lectius però és que es clar, la realitat que he pogut veure és el que em proposo explicar.
Gairebé tots els paletes son clabats: Homes rabassuts i colrats, forts i amb capacitat d’aguantar tota una jornada laboral a la interpèrie, plogui, nevi, faci calor o un fred que pela. Xiulen a les mosses quan passen i els hi diuen unes coses que encara penso d’on carai les treuen. L’altre dia a Ripollet sense anar més lluny vaig escoltar un xiulet i un altre paleta que entomava un: “Con un culo tan bonito tienes que cagar bombones”! I és clar, entoma aquesta tant la noia com els que passavem per allà! No veguis quina cara s’ens va quedar!
Els paletes de per si son deshinibits: Canten... bé, criden cançons, escolten Radio Tele Taxi i el Justo Molinero i fan una de soroll...
Altre cosa que he pogut copsar en algunes obres és que als matins, començen amb el “cloc, cloc” del martell a dos quarts de 8, al cap d’una hora paren i no hi tornen fins al cap d’una estona. Amb el temps he arribat a la conclusió que deuen parar per esmorzar. Que comporta això? Doncs que et despertin i quan ja ets llevat s’aturin: Han d’anar a esmorzar i tu penses per dins.... Mare meva perquè no esmorzen abans...!
Vagi per endavant però, la meva simpatia per aquest col·lectiu de treballadors, un col·lectiu tant curiós com necessari com els comercials de pisos o els avis que es miren les obres... però anem a pams! D’aquests ja en parlem properament.

Història gratuïta (Article de la setmana del 10 al 16 de desembre)

Crec que a avui divendres 14 de desembre, tothom sap de sobres que la Unió de Botiguers de Ripollet ha posat a disposició dels veïns i veïnes una promoció molt original que consta d’uns àlbums i uns cromos relacionats amb la història de Ripollet. La iniciativa ha estat tot un revulsiu social i popular que fins i tot ha acabat de convèncer als més escèptics del seu èxit rotund.
No és cap broma eh? Només cal fer una mica de poble i de comerç local anan-hi a comprar, per veure que no para d’entrar gent als comerços demanant cromos i àlbums. És tota una bogeria.
A tall d’exemple, personalment he arribat a veure entrar gent a les botigues i demanar fins a 7 cromos de cop!

- Bon dia! Doni’m 7 cromos si us plau!
- Senyora perquè en vol tants?
- Uns per mi, l’altre per la sogra, per la tieta que també fa la col·lecció, per la iaia que ja no pot venir...

Tot un revulsiu. La gent fins i tot fa gimkames de botiga en botiga mirant d’aconseguir tots els cromos. No és comèdia, que la gent entra a les botigues amb grapats de cromos a les mans que fan por. I es clar... els botiguers encantats; altres esmaperduts de l’èxit i altres fins al capdemunt de repartir tant de cromo. D’això n’hi ha per tots els gustos.
Un ocellet m’ha dit i tot que ja hi comença a haver mercat negre d’intercanvi i venda. L’altre dia sense anar més lluny, vaig veure dues iaies canviant-se cromos d’amagatotis al Parc dels Mestres. No m’extranyaria doncs, trobar oferta de cromos al Mercat de Sant Antoni de Barcelona amb una bona reventa i intercanvi.
Serà perquè ens hem tornat historiadors de la nostra pròpia història?, serà la petja que ens va deixar l’Eudald Carbonell amb la xerrada del dilluns al Centre Cultural? Serà que són gratuïts? Serà una bona idea?

Sigui com sigui, això ha estat un èxit de la UBR i cal donar la enhorabona. És una bona iniciativa perquè surt de la societat civil, reforça el comerç local i repassa la nostra història.

Foc, fum i... PLENA! (Article de la setmana del 3 al 9 de desembre)

Les novedoses bombetes de baix consum que, des de divendres passat enlluernen una mica més els nostres carrers més centrics em van fer treure del pap un “Que carai, ja estem a Nadal?!”.
Nadal i tot el que implica. Ho sabem de sobres. Consum, regals, compres, nervis, molt de fred que ja tocava i pagues dobles per qui les tingui.
De tot el paquet d’extres que a un li venen a aquesta època de l’any n’hi ha una que la destaco. Una activitat que, com aquell anunci deia, torna per Nadal.
Si home, el Quinto dels Diables de Ripollet. Gran activitat nadalenca i vallesana on n’hi haguin. Destresa verbal del lloro, llegum seca per tapar els números i molt d’escandol per passar tardes i nits al costat d’amics i tradició. El Quinto, germà del bingo però adaptat a les classes populars, molt típic al Vallès i sobretot a la seva capital de comarca (no us perdessiu pas un quinto a Sabadell amb més de 150 persones cridant i rient) torna de la mà d’una entitat que ja fa si no vaig errat, uns quants anys que ho porta fent.
Els nostres banyuts no paren: Correfocs quan toca, mostres de bestiari, naixements de Trabucaires, presència arreu del territori... I una cosa en la que he parat atenció: segons a quins establiments de Ripollet, si un si fixa hi ha el pollastre, o el Poll Foll o una enganxina d’aquests Diables... com dient, per aquí em passat i hi deixem petja. Aquesta colla està present i ben viva!
No seria d’extranyar però, una entitat amb tants anys d’història i tradició a les seves esquenes i a les maçes.

Molts ànims i com dieu vosaltres: Visca el Foc, visca el vi, i visca la mare que us va parir!