dissabte, 22 de desembre de 2007

L’obra del teatre (Article de la setmana del 17 al 23 de desembre)

Al llarg de tots aquests anys he pogut anar observant les diferents dinàmiques que arrossenguen els paletes, manobres o obrers de la construcció tant se val com els volguem anomenar.
Que consti que no m’agraden els clitxes preconcebuts dels diferents col·lectius però és que es clar, la realitat que he pogut veure és el que em proposo explicar.
Gairebé tots els paletes son clabats: Homes rabassuts i colrats, forts i amb capacitat d’aguantar tota una jornada laboral a la interpèrie, plogui, nevi, faci calor o un fred que pela. Xiulen a les mosses quan passen i els hi diuen unes coses que encara penso d’on carai les treuen. L’altre dia a Ripollet sense anar més lluny vaig escoltar un xiulet i un altre paleta que entomava un: “Con un culo tan bonito tienes que cagar bombones”! I és clar, entoma aquesta tant la noia com els que passavem per allà! No veguis quina cara s’ens va quedar!
Els paletes de per si son deshinibits: Canten... bé, criden cançons, escolten Radio Tele Taxi i el Justo Molinero i fan una de soroll...
Altre cosa que he pogut copsar en algunes obres és que als matins, començen amb el “cloc, cloc” del martell a dos quarts de 8, al cap d’una hora paren i no hi tornen fins al cap d’una estona. Amb el temps he arribat a la conclusió que deuen parar per esmorzar. Que comporta això? Doncs que et despertin i quan ja ets llevat s’aturin: Han d’anar a esmorzar i tu penses per dins.... Mare meva perquè no esmorzen abans...!
Vagi per endavant però, la meva simpatia per aquest col·lectiu de treballadors, un col·lectiu tant curiós com necessari com els comercials de pisos o els avis que es miren les obres... però anem a pams! D’aquests ja en parlem properament.