Tió de Nadal! (Article de la setmana del 31 de desembre al 6 de gener)

Diumenge dia 23 de desembre, un dia abans de vigilia de Nadal passejava pel carrer gran del poble i, xino xano vaig tenir l’oportunitat de veure cagar de prop, el Tió més gran de Catalunya. I si no el més gran... dels més grans. Quin gegant per l’amor de Déu. A la vida havia vist una cosa semblant.
El Tió que els nois i noies de l’esplai l’Estel van fer cagar a tots els nens i nenes que si apropaven era de dimensions gegantesques. Encara m’hen faig creus de com podien portar allò amunt i avall?!
Per quants nens va cagar? Per uns 400 o 500 nens? Mare meva quina gentada.
Als meus ulls, vaig trobar molt reconfortant aquell espectacle. En un poble, (i entorns) cada cop més absorvit per una cultura única i on els Pares Noëls fan de les seves als balcons, trobar una escletxa de tradició i a més a més tant espectacular com aquella em va alegrar el matí. I, que bé que Siguem els de Ripollet que tinguem aquest Tió tant gros!
Quina cara de joia posaven els nens i nenes i quina paciència dels organitzadors per encabir a tanta gent i tant ansiosa per poder fer cagar el Tió.
Em va semblar escoltar que aquell diumenge era el que en feia 26 que l’entitat sortia a fer cagar el Tió amb tots els xics i xiques del poble. Això té molt de mèrit, però encara té més mèrit mantenir el somriure del seu gran i colrat Tió al llarg d’aquests anys així també com de la mainada que hi passa any rere any.

A la tarda però, tocava anar a veure el partit...

Les cases del poble (Article de la setmana del 24 al 30 de desembre)

Malauradament, el que ha passat aquesta setmana a Ripollet em va de meravella. M’explico: La setmana passada parlava sobre els paletes, aquells personatges tant peculiars i tant habituals als nostres carrers i voltants. Doncs avui passant pel carrer Calvari m’agradaria parlar sobre el que alguns paletes hi han fet.
Si heu passat pel tros de carrer Calvari entre el carrer de l’Estrella i el Carer Padró, allà, si allà on hi ha la ferreteria, doncs des de sempre hi ha havia hagut tres cases. Ara, hi ha un solar. Les han enderrocat en un tres i no res.
Crec que no m’hi he de ficar en cap dels motius dels propietaris. És una cosa privada i que no cal ni saber ni criticar pero permeteu-me escriure aqueste ratlles des de l’altre banda, la banda que veu que cada dia el poble s’assembla menys a un poble, que cada cop queden menys cases en un carrer tant històric com el del Calvari, que se l’estan menjant... que s’estan menjant la nostra història... Talment com si el nostre imaginari físic col·lectiu s’anés enderrocant mica en mica. Allò que teniem com el nostre poble es va transformant poc a poc en una altre poble, ciutat, urbe, area metropolitana...
D’aquell petit racó de poble hi recordo i no farà gaire un avi que s’hi posava a fora, palplantat allà la porta, fent gala de la típica tradició ripolletenca i mediterrànea de sortir al carrer, de fer fer-la petar amb els veïns, de fer-se el carrer seu, de la gent. Això s’està perdent com també s’estan perdent llurs cases.
També recordo l’estructura física de les cases. Cases petites però en consonància amb la història i la resta d’edificacions del carrer. Allò que s’en diu harmonia en el paisatge. De ben segur que allà hi faran un bloc “d’estil antic” tot respectant el Pla del Casc Antic.
- Quina pena -comentava una dona al passar!-

L’obra del teatre (Article de la setmana del 17 al 23 de desembre)

Al llarg de tots aquests anys he pogut anar observant les diferents dinàmiques que arrossenguen els paletes, manobres o obrers de la construcció tant se val com els volguem anomenar.
Que consti que no m’agraden els clitxes preconcebuts dels diferents col·lectius però és que es clar, la realitat que he pogut veure és el que em proposo explicar.
Gairebé tots els paletes son clabats: Homes rabassuts i colrats, forts i amb capacitat d’aguantar tota una jornada laboral a la interpèrie, plogui, nevi, faci calor o un fred que pela. Xiulen a les mosses quan passen i els hi diuen unes coses que encara penso d’on carai les treuen. L’altre dia a Ripollet sense anar més lluny vaig escoltar un xiulet i un altre paleta que entomava un: “Con un culo tan bonito tienes que cagar bombones”! I és clar, entoma aquesta tant la noia com els que passavem per allà! No veguis quina cara s’ens va quedar!
Els paletes de per si son deshinibits: Canten... bé, criden cançons, escolten Radio Tele Taxi i el Justo Molinero i fan una de soroll...
Altre cosa que he pogut copsar en algunes obres és que als matins, començen amb el “cloc, cloc” del martell a dos quarts de 8, al cap d’una hora paren i no hi tornen fins al cap d’una estona. Amb el temps he arribat a la conclusió que deuen parar per esmorzar. Que comporta això? Doncs que et despertin i quan ja ets llevat s’aturin: Han d’anar a esmorzar i tu penses per dins.... Mare meva perquè no esmorzen abans...!
Vagi per endavant però, la meva simpatia per aquest col·lectiu de treballadors, un col·lectiu tant curiós com necessari com els comercials de pisos o els avis que es miren les obres... però anem a pams! D’aquests ja en parlem properament.

Història gratuïta (Article de la setmana del 10 al 16 de desembre)

Crec que a avui divendres 14 de desembre, tothom sap de sobres que la Unió de Botiguers de Ripollet ha posat a disposició dels veïns i veïnes una promoció molt original que consta d’uns àlbums i uns cromos relacionats amb la història de Ripollet. La iniciativa ha estat tot un revulsiu social i popular que fins i tot ha acabat de convèncer als més escèptics del seu èxit rotund.
No és cap broma eh? Només cal fer una mica de poble i de comerç local anan-hi a comprar, per veure que no para d’entrar gent als comerços demanant cromos i àlbums. És tota una bogeria.
A tall d’exemple, personalment he arribat a veure entrar gent a les botigues i demanar fins a 7 cromos de cop!

- Bon dia! Doni’m 7 cromos si us plau!
- Senyora perquè en vol tants?
- Uns per mi, l’altre per la sogra, per la tieta que també fa la col·lecció, per la iaia que ja no pot venir...

Tot un revulsiu. La gent fins i tot fa gimkames de botiga en botiga mirant d’aconseguir tots els cromos. No és comèdia, que la gent entra a les botigues amb grapats de cromos a les mans que fan por. I es clar... els botiguers encantats; altres esmaperduts de l’èxit i altres fins al capdemunt de repartir tant de cromo. D’això n’hi ha per tots els gustos.
Un ocellet m’ha dit i tot que ja hi comença a haver mercat negre d’intercanvi i venda. L’altre dia sense anar més lluny, vaig veure dues iaies canviant-se cromos d’amagatotis al Parc dels Mestres. No m’extranyaria doncs, trobar oferta de cromos al Mercat de Sant Antoni de Barcelona amb una bona reventa i intercanvi.
Serà perquè ens hem tornat historiadors de la nostra pròpia història?, serà la petja que ens va deixar l’Eudald Carbonell amb la xerrada del dilluns al Centre Cultural? Serà que són gratuïts? Serà una bona idea?

Sigui com sigui, això ha estat un èxit de la UBR i cal donar la enhorabona. És una bona iniciativa perquè surt de la societat civil, reforça el comerç local i repassa la nostra història.

Foc, fum i... PLENA! (Article de la setmana del 3 al 9 de desembre)

Les novedoses bombetes de baix consum que, des de divendres passat enlluernen una mica més els nostres carrers més centrics em van fer treure del pap un “Que carai, ja estem a Nadal?!”.
Nadal i tot el que implica. Ho sabem de sobres. Consum, regals, compres, nervis, molt de fred que ja tocava i pagues dobles per qui les tingui.
De tot el paquet d’extres que a un li venen a aquesta època de l’any n’hi ha una que la destaco. Una activitat que, com aquell anunci deia, torna per Nadal.
Si home, el Quinto dels Diables de Ripollet. Gran activitat nadalenca i vallesana on n’hi haguin. Destresa verbal del lloro, llegum seca per tapar els números i molt d’escandol per passar tardes i nits al costat d’amics i tradició. El Quinto, germà del bingo però adaptat a les classes populars, molt típic al Vallès i sobretot a la seva capital de comarca (no us perdessiu pas un quinto a Sabadell amb més de 150 persones cridant i rient) torna de la mà d’una entitat que ja fa si no vaig errat, uns quants anys que ho porta fent.
Els nostres banyuts no paren: Correfocs quan toca, mostres de bestiari, naixements de Trabucaires, presència arreu del territori... I una cosa en la que he parat atenció: segons a quins establiments de Ripollet, si un si fixa hi ha el pollastre, o el Poll Foll o una enganxina d’aquests Diables... com dient, per aquí em passat i hi deixem petja. Aquesta colla està present i ben viva!
No seria d’extranyar però, una entitat amb tants anys d’història i tradició a les seves esquenes i a les maçes.

Molts ànims i com dieu vosaltres: Visca el Foc, visca el vi, i visca la mare que us va parir!