El “Gil” (article de la setmana del 29 d'octubre al 2 de novembre)

Si féssim un estudi al nostre poble sobre quins establiments són dels més nombrosos, la resposta seria clara i contundent: Bars i caixes d’estalvi. No ens podem queixar, tenim on anar a treure els nostres diners i on anar a gastar-los. Bromes sense sentit a part, cada bar és un món. La seva gent, el seu menjar, el seu tarannà, els seus horaris, els seus amos... Podriem destacar-ne molts d’emblemàtics que han existit i encara existeixen, de populars i de concorreguts. La història però, és que fa un temps que un d’aquests bars que nodreixen l’estadística ripolletenca ens ha deixat i per tant m’obliga a parlar-hi. Molts dels lectors ja sabran de quin bar es tracta. Parlem del “Bar Gil”: d’aquell bar tant entranyable del carrer Calvari, al costat de la ferreteria.
Per mi, aquell bar (i sent sincer, tampoc hi havia anat gaire sovint) sempre va tenir una esencia especial. Sempre el vaig considerar un autèntic bar de poble. L’ambient de la gent del poble de tota la vida, el català com a llengua vehicular, la fusta ben cuidada, el diari de Sabadell (això si que és fer comarca!) l’esportiu i el normal, el tracte humà dels amos, la tranquilitat de poder fer un café escoltant el fil musical a un to correcte, sempre net, sempre polit... tothom hi fumava però sempre hi feia bona olor. Quins menús casolans! Oh! Anar a dinar allà era gairebé com anar a dinar a ca la iaia on sempre tot estava tant i tant bo. Res car, tot ajustat a la vida actual. Només una qüestió i que serveixi a tall d’exemple: Si molts dels mestres del “Lluís Companys” es desplaçaven fins allà per fer un mos, no seria per casualitat. Tot era sincronitzat i adaptat a l’ocasió: Al matí els cafès, al migdia els menús, cap a mitja tarda la partideta de cartes... quin ambient!
Crec que al llarg d’aquests anys, aquest espai ha estat tota una entitat, tota una força viva ella mateixa, un espai útil i necessari al poble i que ara deixa una vacant.
Bé, de fet no només el planyo jo al “Gil”. L’altre dia parlava amb el dissenyador de la Revista i em comentava el mateix. Quina gran pèrdua per Ripollet, Quin gran espai que queda sense cobrir...
Ja ho veieu que aquestes minses i humils ratlles són a temps passat perquè ara ja fa uns mesos que els amos van pendre la determinació de tancar. En desconec les causes. Siguin les que siguin però crec que calia fel-s’hi saber aquesta petita tasca que han anat fent al llarg dels anys que no ha estat altre que fer poble, fer comarca i fer país!

Un cafè si us plau! (Ah! i el diari de Sabadell!)